· 

Aproximació a la plana amable del Pirineu (VII)

 

L’Alta Cerdanya, en realitat, almenys en aparença, no és altra cosa que un apèndix de la Baixa. La Baixa, a despit de la mutilació soferta, ha conservat una personalitat que l’Alta, per ella sola, no ha aconseguit i, amb tot, aquesta part , gràcies al tracte que rep de l'Administració, ha adquirit una gran puixança turística. L’Alta Cerdanya ha esdevingut, tant a l'estiu com a l'hivern, un nucli d'atracció considerable el centre del qual és, innegablement, Font-romeu. Font-romeu és —o era— un altre lloc de devoció cerdana, però actualment l'anomenada la té més com a estació d'hivern que no pas per altra cosa. L'edifici del santuari, per altra banda molt poc interessant, ha quedat pràcticament arraconat i són molts els visitants que, tot i estar situat molt a prop de la carretera, ni s'adonen que existeixi. A la Verge de Font-romeu —una Mare de Déu trobada— li va ser construïda una petita capella la qual va donar lloc a una altra construcció més important que, al seu torn, va ser substituïda, exactament l'any 1685, per l'actual. No és, com hem dit, gaire interessant, com no ho és tampoc el calvari que hi ha a pots minuts, al final del qual hi ha un gran Sant Crist de ferro. El que és veritablement bell són els encontorns i, particularment, el panorama que des del capdamunt d'aquest calvari es domina.

 

Font-romeu, com a estació d'esquí, es pot dir que va néixer a principis del segle passat, quan van ser bastits els dos primers xalets. Posteriorment, l'any 1914, es va procedir a la construcció del gran hotel, com el mateix calvari, molt propi de l'època, o sigui de gust molt discutible. Després (com ja hem indicat més d'un cop) Font-romeu ha anat adquirint més i més importància i, tot i no posseir els atractius ni les condicions de la Molina és, almenys urbanísticament, molt espectacular. Té, a més, unes magnífiques comunicacions. Les carreteres, gràcies, com a tot França, a un excel.lent servei de màquines exploradores, són gairebé sempre factibles. Una d'aquestes carreteres comunica amb Montlluís d'on en parteix una altra, estreta però ben asfaltada, que duu a les Bulloses.

 

Llac de la Bullosa i Carlit

 

La zona del Carlit, on es troba el llac de les Bulloses, és molt majestuosa. És, també, un pèl trista. En aquesta zona, que limita per un costat amb la vall del Querol i, per l'altra, amb terres del Capcir, es drecen dos cims de forma molt semblant i molt característics: el Carlit i el Puig Peric. El primer, amb els seus 2.921 metres d'altitud, és el més elevat del Pirineu oriental. És, això no obstant, i malgrat l'aspecte, un cim fàcil. No ho és tant com el Puigpedrós, situat a l'altre costat de la vall del Querol, ni com la Tossa, però és apte per a qualsevol persona mitjanament acostumada a la muntanya. L'itinerari d'accés també és atractiu. Se sol partir del llac de les Bulloses (antic lloc pantanós on abans quedaven pràcticament immobilitzades les aigües de la Tet) i es van recorrent un seguit de replans, ja clàssics a l'alta muntanya, on es troben els llacs de la Comassa, el Llat i el Llong. Més amunt, ja en el domini de la roca, es troben els de Castellar, Governa i Sobirà, aquest darrer d'una suavitat i d'una tristesa sorprenents. A partir d'aquest, el camí, molt ben indicat, s'enfila per una tartera que deixa a un estany menut, d'un blau-verd intens, gelat fins i tot al pic de l'estiu, d'on es puja pràcticament per l'aresta fins a aconseguir els cims (el Carlit té dos cims, en realitat) pel mig dels quals travessa el camí que, duu, en forta davallada, a l'estany dels Forats i al de Lanós.

 

Des del Carlit el panorama és extens, però potser no tant com des d'altres cims menys elevats però més isolats. És, tanmateix, un cim amb forta personalitat. És també, molt concorregut. A França, l'abundància de vies de comunicació, el nivell que assoleixen, la motorització massiva, etc.. fan que aquestes muntanyes, siguin ara molt assequibles. Aquesta, malgrat tot, requereix, d'anada i tomada, de cinc a sis hores. I que, a França, també almenys en aquesta part del Pirineu, la gent fa les excursions amb una gran despreocupació. La indumentària, posem per cas, és de vegades inapropiada, tant des d'un punt de vista pràctic com des d'un punt de vista estètic. La gent s'aventura pertot arreu, molts sense motxilla ni abrigalls, amb una tranquil.litat inimaginable a casa nostra. 

 

Lanós, des del Carlit, sembla una immensa taca blava. És el llac més important de la Cerdanya. Mesura uns tres quilòmetres de llargada per uns 600 metres d'amplada. La part inferior està closa per una presa. Cèsar August Torras d'aquest llac, n'explica una curiosa llegenda. “En cert lloc de l'estany se diu que hi ha un xuclador, quina aigua, filtrada a travers de les montanyes y de la terra, va a parar no res menys que a la Font de la Badella, al peu dels cingles de La Nou, en avall de l'Ermita de la Consolació, a la sortida del congost del Llobregat, en camí de Bagà a Berga. Conta la tradició que, a un pastor, li caigué l'escudella de fusta a l'estany, y que a la tardor vinenta, fent pasturar el seu bestiar prop de l'expressada font, a moltes hores per cert de l'estany y ab forces montanyes, plans y serralades entremig, re-conegué la seva escudella al portar-li la vianda que ha¬via demanat a l'hostal, y la reconegué perqué hi havia fet en son fons un amagatall en el que hi guardava els seus diners. Els hostalers asseguraren que,  havent-se estroncat la Font de la Badella, al buscar l'embús hi trobaren part de dintre l'escudella, que tingueren d'arrencar per a que tornés a rajar l'aigua.

 


Altres articles relacionats:


Escribir comentario

Comentarios: 0