Els orígens documentats de l’esquí daten de fa uns 4.500 anys i ens arriben des de Noruega i Rússia, on s’han trobat pintures rupestres, que clarament reprodueixen persones desplaçant-se sobre uns esquís.
Els orígens del que avui considerem esquí alpí els podem trobar amb Sondre Norheim, que el segle XIX va ser l’inventor del que ara anomenem telemark, en honor a la regió on va viure, i que va constituir la primera tècnica d’esquí de pendent, que permetia controlar la trajectòria i la frenada d’una manera eficient.
Tot i la resistència inicial, l’esquí va arrelar als Alps, on l’orografia va fer necessaris canvis en la tècnica i els materials, i així a finals del segle XIX l’austríac Mathias Zdarsky va inventar unes noves fixacions i una tècnica d’esquí, en què trobem ja les bases del que és l’esquí alpí actual.
Popularment considerem esquí alpí el que practiquem a pistes o fora d’elles, però sempre amb pendent i amb una fixació que no ens permet aixecar el taló de l’esquí. En contraposició al telemark, l’esquí de fons o l’esquí de muntanya, és el que la fixació sí que permet aquest moviment, la qual cosa resulta imprescindible pels desplaçaments en terreny pla. L’esquí alpí de competició es practica a pistes amb la neu ben compactada i consisteix en recórrer un traçat en el menor temps possible.
Per senyalar aquest traçat s’utilitzen els anomenats pals d’slalom, que determinen unes portes a través de les quals cal passar obligatòriament, i en funció de com estan situades aquestes portes, tenim les diferents modalitats d’esquí alpí: Per una banda tenim les especialitats anomenades tècniques, l’slalom i el gegant i per l’altre les de velocitat, el descens i el supergegant.
L’slalom ens obliga a fer molts girs i molt tancats, doncs les portes estan situades molt juntes. En el descens, les portes no ens obliguen a fer gaires girs, simplement ens marquen la trajectòria per on hem de baixar. Els bons especialistes en aquesta modalitat, superen de llarg els 100 km/hora. Entre mig tenim el gegant, que és considerat pels tècnics la modalitat més completa, i el supergegant. Normalment les curses són a contrarellotge, és a dir, es corre d’un en un, però també hi ha les anomenades proves paral·leles, menys conegudes, però molt espectaculars, en què els esquiadors baixen per dos traçats paral·lels.
La Cerdanya és una de les comarques catalanes on més es practica aquest esport i només la Vall d’Aran s’hi acosta en quant a número d’esportistes federats i competicions que s’hi organitzen.
El que toca, quan toca.
En tots els esports apreciem de manera conscient o inconscient una relació directa amb la ment envers una competició, una situació amb alt nivell tècnic o quan ens cal rendir al màxim per
millorar.
L’esquí alpí és un esport que necessita habilitats psicològiques com la concentració, la visualització i el control de l’activació, entre altres, per millorar el rendiment. Quan parlem de concentració ens referim a la capacitat que tenim de fixar la nostra atenció en l’estímul que cal a cada moment. Així doncs, necessitem concentrar-nos durant la cursa però no hem d’oblidar mai la concentració abans d’entrar al portell, o quan hem d’esperar la segona mànega. Estar concentrats en aquests moments ens permetrà allunyar de la ment molts pensaments que no necessitem i que cal que guardem per repassarlos més tard. Una bona manera de mantenir la concentració durant tot un matí de competició és construint una rutina.
