· 

Aproximació a la plana amable del Pirineu (I)

Una part de la Cerdanya, gràcies a l'anomenat Tractat dels Pirineus, va passar a poder de França. Van restar a l'altre costat de Frontera, trenta-tres pobles. Llívia, tot i estar situada en territori políticament francès, va restar espanyola a causa d'una subtil interpretació de les clàusules d’aquell tractat. No obstant això, tota la Cerdanya, l'espanyola i la francesa, va continuar lligada a la diòcesi d'Urgell fins l’any 1803, data en què la part francesa va passar a dependre del bisbat de Perpinyà. Com a compensació, la Vall d'Aran, que depenia del bisbat de Comenge, va ser adjudicada al bisbat de la Seu d'Urgell segons una butlla papal datada el dia 19 de juliol de 1804.

 

Narcís Oller, en una de les seves millors novelles (“Pilar Prim”) descriu magistralment un viatge en carruatge de cavalls des de Ribes de Freser a la Cerdanya. L'arribada a la Cerdanya és particularment interessant. Diu Narcís Oller: “La vall anava realment eixamplant-se, obrint-se com un compàs capgirat, el cel alegrant-se i estenent-se fins a l'altre horitzó llunyà de muntanyes transversals”. I més enllà afegeix: “Era com passar de mort a vida. Els ulls no es cansaven d'esplaiar-se sobre aquella vall oblonga parida per les formoses arbredes del Segre i sos afluents i enclosa per dues grans serralades del Pirineu, que enlairaven fins al cel llurs crestes moradenques...”

 

Aquesta impressió, la vaig rebre jo la primera vegada que vaig anar a la Cerdanya, que va ser, també, la primera vegada que vaig anar al Pirineu. D’aquell viatge fa més de vint anys, però en recordo encara molts detalls i un dels que més he conservat va ser precisament l'arribada a la Cerdanya. Jo no estava, com els protagonistes de la novel.la de Narcís Oller, cansat del congost, però sí que em va sorprendre, com ells, i ben agradablement, també, aquell congost que s'obria “com un compàs capgirat”. És més: encara ara, ara que he visitat la Cerdanya dotzenes de vegades i que l'he travessada de nord a sud i d'est a oest, que l’he contemplada des de tots els costats imaginables, sempre que hi arribo l'admiro com si no l'hagués vista mai. Hi ha dos punts, principalment, on, si depèn de mi, m'aturo sempre una bona estona. A la carretera de la collada de Toses, damunt mateix de l'estació d'Alp, i a mig camí de la carretera que, per Angostrina, comunica Font-Romeu amb la Guingueta d’Ix. Són dos indrets únics, sobretot si s'escau de passar per damunt d'Alp al vespre, quan el sol es pon, o bé si el trajecte Font-Romeu – la Guingueta, es fa a la primavera i a la tardor, a mitja tarda, quan el sol encara escalfa i quan els núvols inflats omplen la plana de sorprenents clarobscurs.

 

Excursió a peu o amb raquetes de neu - Prat del Cadí (Cerdanya)

La Cerdanya és, per a l'afeccionat a la fotografia, una comarca única. Ho és, a més, a qualsevol època de l’any.  A la primavera, quan els cims estan encara coberts de neu i a la plana tot ja verdeja; a ple estiu, quan el sol hi bat sense compassió; a la tardor, quan tot és ros, torrat; a ple hivern, els dies (que en realitat no són gaires) que la neu ho cobreix tot. És una comarca apta per al fotògraf com ho és per al simple turista i per a l'excursionista. Perquè no solament és plana, conreus, rius plàcids ï pobles tranquils. La Cerdanya està voltada d'un gran esplet de muntanyes i les excursions que poden fer-s’hi, fàcils o no tan fàcils, són incomptables.

 

No són, però, muntanyes que et caiguin al damunt com a Andorra, per exemple.  Les muntanyes de la Cerdanya, tot i ratllar algunes d'elles els tres mil metres i no baixar pràcticament dels dos mil, estan suficientment allunyades per no aclaparar els esperits poc amants dels monstres orogràfics.

 

Una de les carenes més espectaculars, tot i no ser d'una elevació excessiva, és el Cadí. Els enormes graons i osques que es poden veure des de l'Alt Urgell enllacen aquí amb les aspres Penyes Altes de Moixeró les quals, al seu torn, enllacen amb l’alterosa Tossa.  És, aquest costat, el més feréstec tot i que, en part, les muntanyes que el componen no poden ser considerades pròpiament Pirineu. L'altre costat, en canvi, almenys els vessants que moren a la plana, és molt més arrodonit i cal assolir-ne els cims o el fil de les carenes per adonar-se que, en realitat, no és tan suau com semblava. Una regió especialment feréstega és la del Carlit, a l'extrem nord-oriental de la comarca, part de la qual pertany ja al Capcir.


Altres articles relacionats: