És al Capcir on es poden trobar un bon nombre d'estanys destacables, encara, per llur importància. Els restants, els situats en altres indrets, són poc nombrosos i de proporcions molt inferiors. Els més anomenats són els de la Pera i els de Malniu. Els primers, gairebé fronterers amb Andorra i l'Alt Urgell; els de Malniu, molt a prop de la ratlla amb França.
A Malniu, d'estanys, n'hi ha dos: el que duu aquest nom i el de Guils. El de Guils és més aviat esquerp, el de Malniu és amable. Algú ha dit, parlant d'aquest darrer, que tant l'estany com els seus encontorns són un veritable jardí anglès. És completament cert. Acampar-hi, almenys fins no fa gaires anys, era viure en un veritable paradís. Ara la cosa ha canviat. La pista que puja des de Meranges deixa al peu del refugi forestal. I el camí del refugi, un edifici sòlid i de línies molt belles, al llac és un veritable passeig. Arribar-hi, doncs, és ben fàcil.
Malniu, ara cada cop més popularitzat, era abans feu de l'excursionista i, a tot estirar, d'alguns dels estiuejants que hi pujaven —a peu— des de Guils o des de Meranges. Actualment es manté, encara, en un ambient de fina salvatgesa. Està situat al fons d'una cubeta d'origen glacial, voltat totalment de prats i de pins avets menys per un costat, on, gairebé a plom, cauen les parets granítiques del Puigpedrós, un dels gegants de la comarca, de 2911 metres d'alçada.
Aquest cim, el Puigpedrós, és poc gràcil. La part superior no és altra cosa que una extensa calma al mig de la qual un devessall de roques assenyala la part més elevada. La vista que ofereix és extensa, però la pròpia configuració orogràfica fa que no ho sigui tant com la d'altres cims més baixos i no tan importants. La pujada és fàcil, però és llarga i monòtona. Amb tot, encara que no tant com el llac de Mal-niu, és força concorregut. Les anotacions del llibre-registre que hom troba al cim, ho demostra.
Aquests llibres-registre encara es troben a la major part de cims destacats del Pirineu i de molts altres massissos. Solen pertànyer a entitats excursionistes. Arribar a un cim i cuitar a desenterrar un d'aquests llibres (generalment estan ben relligats i col.locats dintre una capsa de zenc) és un atractiu més que comporta allò que en diem “vèncer” una muntanya. Per altra banda la lectura - agradable o no, segons els casos— és, almenys, alliçonadora. Un cas que demostra una gran delicadesa, per exemple, és l'anotació següent:
Senyor: La vostra obra és admirable. La naturalesa que heu forjat és una mostra palpable del vostre poder. Us de-mano que em doneu la puresa d'aquests llaor, la fermesa d'aquestes muntanyes, l'amplada de mires d'aquests horitzons. Us demano que l'amor em faci lliure. Un record a l'estimada des d'aquí dalt.
Un altre exemple, aquest poca-solta:
Visca el pa, visca el vi, visca la mare de l'Agustí - Ruc L
Una altra, la darrera, on malgrat el poc encert en la redacció, s'entreveu una certa sensibilitat:
...quedant certament sorprès de veure tanta grandesa el meu cor no sap només que donar gràcies a Déu que tan gran és.
Són, com veiem, un arxiu on poden trobar-se anotacions poca-soltes, grolleres i, àdhuc irreproduïbles. Però on també se'n troben de gracioses, de ben intencionades i algunes que produeixen, a més de respecte, una certa emoció.
De tota manera, ja sabem que aquesta emoció, com les mateixes paraules que la produeixen, sol ser considerada, per segons qui, com a ridícula... Però és que l'espectacle que ofereixen les muntanyes (si l'espectacle no s'ha guanyat a pols és difícil que l'emoció es produeixi) és difícil d'imaginar per aquell qui no el coneix. Hi ha qui considera una ascensió com una bestiesa i formula la clàssica pregunta: “Per què pujar si després també s'ha de baixar?”. Naturalment, són raons que demostren una gran pobresa d'esperit, però el que sap més greu és que moltes d'aquestes persones, gràcies als avanços moderns, arriben en llocs on, fins no fa gaire, només arribaven, els qui no regatejaven esforços. Per a molts, els espectacles més grans que som capaços de contemplar són els que ens ofereix la natura, però la natura guanyada a pols.
