· 

Aproximació a la plana amable del Pirineu (III)

Ja he comentat en un article anterior que la Cerdanya va ser, per a mi, una sorpresa. En realitat ho va ser tot el viatge, una sorpresa. l l'excursió... Vam començar per Prullans, carregats com a rucs (dúiem una tenda entre tres i menjar per a deu dies) i vam acabar a Puigcerdà després de seguir un itinerari que comprenia el Cercle de Pessons, el Pic Negre d'Envalira, la serra de l'Esquella, el propi Puigpedrós, els Engorgs...

 

Els Engorgs és un altre dels punts digne de ser visitat. Des del Puigpedrós, arribar-s'hi és fàcil. És una vall agresta, solitària. No hi ha pràcticament bosc. Només uns prats més aviat migrats (on a ple estiu hi ha un bonic esplet de flors silvestres), pedregam i contraforts aspres. Hi ha també mitja dotzena d'estanys (invisibles des del fons de la vall) molt tristos, i un refugi de reduïdes dimensions i de línies molt d'acord amb el paisatge. Als Engorgs, s'hi pot arribar, també, deixant de banda els accessos d'alta muntanya, des de Meranges i Girul, seguint la vall del riu Duran.

 

Girul és un poblet semiabandonat, situat molt a prop de Meranges. Girul és un nom graciós. A la Cerdanya els noms graciosos abunden. Angostrina n'és un. Com Llívia, Odelló, Enveig, Samsó, Tallten¬dre... N'hi ha de brevíssims: Nas, Das, Ger, Er, lx, Bor, Urtx, All, Pi... Desgraciadament molt d'aquests noms, particularment a la Cerdanya francesa, han estat totalment adulterats. I el que és pitjor: molta gent catalana, per ignorància o per esnobisme, pronuncia els catalaníssims noms de l'Alta Cerdanya (com els de tota la Catalunya que va restar a l'altre costat de frontera) erròniament. No és rar sentir: “Vam anar a Saillagouse...”, “Vam passar per la Tour de Carol...”. “La pujada al col de la Perxe...”. Amb tot ¿no és freqüentíssim que alguns diaris de casa nostra escriguin sovint “Perpignan” en comptes de “Perpinyà”?

Vistes del Cadí, a la Baixa Cerdanya

L'Alta Cerdanya (o "Cerdanya francesa"), com ja és sabut, és un dels territoris catalans incorporats a l'estat francès amb motiu de l'anomenada Pau dels Pirineus. De fet, veure una comarca catalana partida d'una forma tan arbitrària, irrita, com irrita el vers que ho recorda com si tot plegat fos motiu d'alegria. “Meitat de França, meitat d'Espanya no hi ha altra terra com la Cerdanya!”

 

És més: quan es llegeixen, encara que sigui molt per damunt, els fets histórics que van desembocar en el Tractat dels Pirineus i, sobretot, les gestions diplomàtiques que el van fer possible, hom no sap què admirar més:  si la sagacitat dels polítics francesos amb Richelieu i Mazart al davant, o l'obtusitat dels polítics espanyols, amb Luis de Haro a primer terme. És fins i tot grotesc que tot un cardenal Mazarí, davant les vacil.lacions i ineptituds dels diplomàtics espanyols, escrivís en cert moment a un dels seus ministres: “... respecte a les pretensions per a aconseguir el Conflent... que he posat damunt la taula, parlant amb tota franquesa cal dir que el rei no pot sostenir tal pretensió, no solament per no tenir-hi cap dret, sinó també perquè Don Luis (Haro) pot invocar amb justícia que el tractat firmat a París, que presentem com a fonament de l'actual, no ens ofereix cap argument en defensa de la nostra pretensió, tenint en compte que fou acordat que ens seria lliurat el Rosselló, i el Conflent no depèn del Rosselló; de tota manera estic decidit a continuar les discussions fins a arrencar alguna casa...”. I més enllà, en un informe a la Cort: “... hem arribat a un acord segons vaig indicar en la darrera relació, exclosa la Cerdanya, que és de la banda ençà dels Pirineus, que Don Luis no ha volgut afluixar, encara, però m'atreveixo a anunciar a Ses Majestats que cedirà, i el rei pot considerar-se senyor d'aquest país des d'ara...».

 

Evidentment, seguir els alts i baixos que van dur a l'amputació d'aquestes terres de sempre catalanes, indigna i sorprèn. I que els mateixos francesos estaven tan sorpresos com nosaltres ho demostra el fet següent extret del volumet “El Tractat dels Pirineus i els seus antecedents”, de Josep Sanabre, Pvre.: “Malgrat l'interès de Mazarí que s'enllestís aquest delicat i espinós assumpte, les conferències dels comissaris no començaren fins el 22 de març, que es reuniren a Ceret. Des dels primers moments es demostrà la superioritat dels delegats francesos. Pere de Marca, bon coneixedor de la història i de la geografia d'aquelles terres, amb el discurs d'obertura de la conferència es presentà com a àrbitre de la discussió. Amb tot el desvergonyiment informà a Mazarí que havia desorientat els interlocutors espanyols amb la seva erudició i les seves argúcies. L'home que tant havia treballat per incorporar a França el Principat durant els vuit anys del seu omnipotent govern (1644-1651) intentà valer-se d'aquella nova gestió per arrencar de Catalunya aquelles terres pirinenques talment com impressionà els negociadors del Tractat dels Pirineus mitjançant els seus informes durant l'estiu de 1659. Amb els seus allegats presentats a Ceret, s'esforçà a fer passar a la sobirania de França la comarca pirinenca oriental amb Portbou, Llançà, Sant Pere de Roda, la Selva, tota la Cerdanya, la Seu d'Urgell amb la seva rodalia, el vescomtat de Castellbó i la Vall de Ribes...”.


Altres articles relacionats:


Escribir comentario

Comentarios: 0