Catalunya, en la guerra dels Trenta Anys serví de peó de França, la qual l'espolià sense que Espanya, tot i que el territori espoliat al capdavall li pertanyia, ho lamentés massa. Però el que encara és més de doldre és que al cap de tres-cents anys d'haver estat signat el Tractat - l’any 1959- es reunissin a dels Faisans, en què havia tingut lloc aquella signatura, els representants espanyols i francesos per celebrar (?!) degudament aquella efemèride. D'aquell fet, se'n parlà poc, i gairebé sense protestes. Pot esmentar-se un llarg article, referint-s'hi, de mossèn Sanabre que resumia tot el que havien d'opinar, no solament els catalans, sinó tots els espanyols, d'aquella grotesca celebració. “Que la firma del Tratado de los Pirineus por parte de Francia y España representara la cesión de algunas de las comarcas más bellas y ricas de Catalunya, no es obstáculo para que todos nos congratulemos de haber alcanzado un grado de civismo y europeidad tal que al cabo de trescientos años podamos celebrar un acuerdo, quizás algo humillante y oneroso en aquella época, pero que ahora, borradas por el tiempo todas las pasiones, resulta ser un dechado de buena política y sensatez... Otra cosa sería si hablásemos de Gibraltar, pedazo de España estéril y de reducidas proporciones pero que representa para nosotros un puñal clavado en lo más hondo de nuestro ser”.
Té, la Cerdanya, cinc carreteres d'accés. La del túnel del Cadí i la collada de Toses, que provenen de Barcelona; la que, per l'estret de Baridà l'uneix amb la Seu d'Urgell; la del coll de la Perxa, que la posa amb comunicació amb el Rosselló i el Capcir; i la que, per la Tor de Querol, l'uneix amb Andorra i l'Arieja. D'aquestes carreteres, les tres primeres corresponen a Espanya i les restants a França. Per ferrocarril està comunicada amb Barcelona, també per la collada de Toses, però mitjançant un túnel helicoïdal de prop de quatre quilòmetres de longitud. Amb França ho està a través de la vall del Querol i per un túnel que travessa el Puimorèn; i amb la restant Catalunya francesa amb un trenet de via estreta, molt pintoresc, que rep el nom, per part de molts excursionistes, de «capsa de mistos».
En realitat, les comunicacions modernes en general van arribar a la Cerdanya francesa molt abans que a l'espanyola. El tren de via estreta esmentat suara data (i ja electrificat) de l'any 1912; el de la Tor de Querol va ser inaugurat l'any 1929; el que prové de Barcelona, via Ripoll, abans: l'any 1922. La carretera de Perpinyà arribava a la Guingueta d’Ix l'any 1850, i poc temps desprès hi arribava, pel Puimorèn, la de Foix. Pel costat espanyol la carretera Ripoll-Puigcerdà, que es projectà pels volo de 1860, no va ser acabada fins cinquanta anys més tard; quant a la de la Seu d'Urgell, no va quedar enllestida fins l'any 1930.
La Cerdanya, doncs, és una comarca relativament ben comunicada. Narcís Oller, en la seva novel.la “Pilar Prim”, ja en parla: “Aviat escarmentades del trontoll sofert pels caminois de la Cerdanya espanyola —explica en determinada ocasió— (abandonats, com totes les nostres coses, a la detestable acció d'una administració africana) encaminaven especialment llurs sortides per la francesa, encreuada de carreteres immillorables, per on el landó de la Pilar...”...
Transitar en cotxe per la Cerdanya francesa és una delícia. Arribar-se a Font-Romeu i encontorns, estació d'esquí i d'estiueig que darrerament ha agafat un increment impressionant, és un passeig.
La Molina és una estació d'hivern magnífica, molt superior, tant en paisatge com en pistes i fins i tot en instal.lacions mecàniques destinades a la pràctica de l'esquí, a Font-Romeu i a altres estacions situades al Pirineu català-francès. Cèsar August Torras en una de les seves guies ja vaticinà que la Molina es convertiria en una estació d'hivern de primer ordre. “Bell lloc tant per a sojorn d'estiu com per a estació d'hivern -deia-. Lloc a propòsit per als esports de neu. Està cridat amb el temps a tenir un confortable hotel.” Ara, en efecte, té de tot. Telesquís, telecabines, hotels, xalets, apartaments... La Molina és, encara, «muntanya». I ho podria ser més si algú prohibís taxativament la construcció d'edificis inapropiats com els que en data recent s'han inaugurat.
La urbanització de la Molina es va iniciar l'any 1925, amb la inauguració del xalet del Centre Excursionista de Catalunya. Aquest xalet va ser edificat al lloc on hi havia el Corral Nou del Sitjar. De tota manera aquest edifici inicial, després transformat i ampliat, ara un de tants en el conjunt urbanístic de la vall, no va pas coincidir amb l'arribada dels primers esquiadors. Els primers esquiadors hi van fer cap a l’hivern de 1909 i dos anys després ja se celebrava a la Molina la primera competició. El ferrocarril hi va arribar l'any 1923. Va coincidir més o menys aquesta data amb el “descobriment” de les pistes de coll Sisè i Font Canaleta, fins aleshores inèdites. Però l'expansió accelerada de la Molina no es va produir fins força després d'acabada la guerra civil. L'any 1950 només hi havia instal.lats dos telecadires i un telesquí. El primer telecadira deixava prop del xalet del C.E.C.; el segon, des d'aquest punt, et transportava fins al Turó de la Perdiu. El telesquí estava situat a Font Canaleta. Llavors a la Molina eren possibles les excursions amb els esquís als peus, cara amunt. Les més freqüents i que recordo amb goig eren l'ascensió al Puigllançada per coll Sisè i Costa Rasa, i l'ascensió a la Tossa d'Alp per baixar, després, per la Comavella i coll de Pal. Ara aquestes excursions, si no és prescindint olimpicament dels mitjans mecànics, es pot dir que s'han acabat. Aquests mitjans mecànics s'han introduït a tot arreu. La mateixa Tossa d'Alp, que abans, a l'hivern, constituia un objetiu d'una certa importància, sobretot per l'allunyament del cim en relació amb els nuclis habitats, ara posseeix un restaurant pràcticament al punt més alt (la Tossa d'Alp té una alçària de 2.531 m), on es pot arribar, sense com aquell qui diu ni trepitjar neu, en un telecabina de dos trams.
Sembla que antigament la vall de la Molina havia estat habitada. Es conserven documents que ho testimonien i, en algun punt, es troba encara alguna romanalla. Els pobles s'anomenaven Segremorta (on ara hi ha un refugi propietat del Club Muntanyenc Bar-celonès), Ovella i Saltegat. També, segons testimoni de Cèsar August Torras, la Molina havia estat, sobretot a la part central on ara predominen els prats, molt més rica en boscos i hi havia (i no pas gaires anys abans de l'època en què ens ho conta Cèsar August Torras) llops en abundància. Diu aquest autor: “Abans de construir-se la carretera, si bé aquest camí era molt concorregut era molt més feréstec que avui, per la gran espessor dels boscos en els que amagaven remades de llops que donaven sovint bons susts a traginers y vianants. Aquest feram ha quedat ben extingit a Catalunya. Encara són del record de molts vells d'aquella època alguns dels fets succeïts, relats que ofereixen alguns d'ells sensacionals notes de color”.
