Hi ha avui, encara, a les muntanyes de la Cerdanya, isards. També hi havia, en el segle XVII i segons documents de l'època, cérvols, daines, senglars i martes. Els senglars, com a tot arreu de Catalunya, es mantenen. De cérvols, com al Montseny i al Montnegre, se'n va fer una escampada no fa gaires anys, peró han desaparegut sense deixar rastre. Un d'aquests cérvols, que es va fer popular amb el nom d'Alpí, va tenir, junt amb altres tres protagonistes humans, una petita aventura, ara curiosa, per a algú còmica, però que a ells no els va plaure gens.
L'Alpí, que malgrat el poc temps passat ja s'ha convertit en un animal de llegenda, va ser un dels cérvols que, com hem dit, van ser deixats en llibertat per les nostres muntanyes. Però aquest va ser l'únic que va fer-se amic de l'home per després atacar-lo aferrissadament.
Segons expliquen, va començar per baixar al poble d'Alp quan encara era molc jovenet, on va fer-se popular entre els seus habitants i molt amic del secretari de l'Ajuntament. Quan davallava fins a Alp, transitava pels carrers amb tota llibertat, entrava a determinats establiments i gairebé sempre era obsequiat amb terrossos de sucre que rebia de l'esmentat funcionari. Però l'Alpí va anar creixent. I sigui això o sigui que la mort d'aquest funcionari l'afectà (es conta que fins i tot formà part, instintivament, de la comitiva mortuòria, el dia que aquest funcionari va ser enterrat), el cas és que va desapareixer per tornar a donar fe de vida, temps després, però amb un caràcter totalment distint. En efecte, sense cap motiu aparent, començà a envestir tots els qui passaven per la zona on ell vivia. Boletaires, excursionistes, turistes, camperols... Les seves accions bèl.liques, però, tenien lloc gairebé sempre, pels volts de coll de Jou, a la Tossa, poc o molt a la vall de la Molina i fins i tot pels encontorns de la collada de Toses. Eren agressions inesperades i, per aquest motiu, més perilloses. En alguna avinentesa l’agressió revestí caràcter còmic (no pas per qui en va rebre les conseqüències, és clar), com el cas d'aquell turista francès que, en veure'l pels volts de la collada, va preparar la màquina per a fotografiar-lo i, pocs minuts després, rodolaven ell i màquina per terra. En altres casos va ser dramàtic. Un dels membres d'una família de boletaires que va ser envestit sobtadament, a causa de les ferides rebudes -força greus- va haver de ser traslladat a corre-cuita a l'hospital de Puigcerdà.
Els nostres tres protagonistes, tot i que algú els havia advertit del perill que correrien, no en van fer cabal. Van sortir de la Molina a trenc d'alba i a mig matí ja eren a la Tossa. De l’Alpí ni se'n recordaven, però quan feia una estona que baixaven en direcció a coll de Jou, concretament quan es trobaven a l'indret anomenat Roca del Llamp, van comparèixer ell i un altre exemplar.
Feien goig. Tant l'Alpí com el seu company lluïen unes airoses banyes i el seu caminar era d'allò més elegant. Els nostres amics, tot i que tenien prou referències, no van malpensar. No sabien ni si era l'Alpí. Tampoc no els va envestir traïdorament com els havien dit que feia. Es més: mentre un preparava la màquina fotogràfica, un altre va despenjar-se la motxilla i, per entretenir-lo i per tal que s'acostés, va treure un crostó de pa. I ell sí, s'acostà. L'altre cérvol, en canvi, més recelós, es mantenia allunyat. L'escena, doncs, era agradable i fins i tot van comentar el risc que corrien aquells animals confiant-se tant... Però quan el pa es va haver acabat ja va intuir el perill. L'Alpí l'esguardava fit a fit i en els seus ulls rodons va veure-hi una lluïssor que no li va agradar gens. I, en efecte, tot de sobte acotà el cap i enforquillà la motxilla. El nostre protagonista, que amb unes penyes verticals a l'esquena i amb l'animal al davant, es trobava ben topat, no va poder fer altra cosa que cridar. Però l'únic que va aconseguir és que es distragués d’ell i que escometés el seu amic. Aquest va córrer una bona estona amb l'animal al darrera tot llençant-li, de primer, la motxilla i després un seguit de pedres que va anar arreplegant. Però acabà aferrat al seu coll i tots dos, immòbils, ajaguts a terra. L'estampa, doncs, tot d'una esdevingué tràgico-cómica. L’home (amb la camisa, i la pell, esquinçada) abraçat a la bèstia, els altres companys sense saber què fer, el company de l'Alpí donant voltes a l'entorn del grup però sense gosar d'intervenir.
Al capdavall, després d'un seguit de peripècies, van aconseguir d'allunyar els animals a cops de roc, però l'excursió ja no va ser el que era. Van continuar, això sí. I van arribar a coll de Jou, van pujar a les Penyes Altes de Moixeró, van baixar per Fontllebrera, però a cada revolt els semblava veure un ull rodó ple de males intencions i aquelles banyes llarguíssimes.
L'Alpí va ser mort a trets per un metge d'Olot. Així, doncs, el resultat va ser la mort de l'Alpí —el pobre cervatell que s'havia fet amic de la gent d'Alp—, les agressions, els ensurts, els disgustos i el procés que va haver de sofrir el metge d'Olot acusat d'haver mort un animal la cacera del qual era prohibida. Creiem recordar, de tota manera, que uns mesos més tard la sentència (perquè hi va haver sentència condemnatòria) va ser revocada. Però el final de l'Alpí, sí que ho era d'irrevocable. L'Alpí, el cérvol que hauria pogut viure plàcidament, sense fer cap mal a ningú, va haver d'acabar abatut per les bales d'un caçador, a plena vall de la Molina.
