· 

Temps de castanyes


Arriba la tardor i amb ella el temps del fred i les festes a la vora del foc. En el nostre calendari, tan bon punt canviem d’estació, trobem una de les festivitats de la nova temporada: LA CASTANYADA. El ritual de fer panellets i d’anar a buscar castanyes torrades a la cantonada de casa esdevé una tradició transmesa d’avis a néts.

Castanyera, Poesia

La festivitat de Tots Sants és una de les més antigues en el món cristià. El seu origen s’ha d’anar a buscar a les primeries del segle VII, quan el Papa Bonifaci IV, en comptes de fer enderrocar el Panteó de Roma el purificà i consagrà en honor de la Verge i de Tots els Màrtirs. El Panteó era el temple pagà de Tots els Déus. Marc Agripa l’havia fet construir en honor de Júpiter, en memòria de l’emperador August per haver guanyat la batalla contra Marc Antoni i Cleopatra. A més, també va disposar que cada any fos celebrada una festa en la diada de la seva dedicació.

 

Més tard, el Papa Gregori III va dedicar una capella a Tots els Sants en la Basílica de Sant Pere, i l’any 835 la festa de Tots els Màrtirs va passar a ser la de Tots els Sants o Tots Sants, com es denomina actualment. El Papa Gregori IV va designar el dia 1 de novembre per a la seva celebració.

 

La tradició de menjar castanyes i panellets per Tots Sants se suposa que es va iniciar durant la nit que va del dia de Tots Sants al dels Difunts (dos de novembre). En temps antics, els campaners, durant aquesta vetllada, no paraven de fer sonar les campanes de les esglésies parroquials i conventuals per avisar els veïns de l’oportunitat de pregar per als difunts. El cansament que això els produïa feia necessari refer forces, servint-se de la fruita del temps, les castanyes, per ser el que més abundava, acompanyades d’alguns traguets de vi blanc per fer-les més passadores.

 

El nombre de campaners en aquells temps era molt elevat. Per tant, no és d’estranyar que s’hi sumessin altres que, sense ser-ho, volguessin també participar de la castanyada. El cas és que a les acaballes del segle XVIII, el costum de menjar castanyes en aquesta diada s’havia generalitzat extraordinàriament, de tal manera que les venedores d’aquesta fruita de tardor s’esforçaven en servir-les torrades.

 

Al mateix temps, els forners van començar a fer panellets per acompanyar les castanyes, fets amb pasta agradosa unida a substàncies dolces per fer-la més apetitosa i passadora. D’això n’ha derivat, segurament, la unió de les castanyes i els panellets.

 

Muntar una parada per torrar castanyes no era una cosa gaire senzilla. Primer s’instal·lava un pal de fusta amb tres peus perquè s’aguantés dret, i de l’extrem superior del pal en sortia un altre de petit en posició horitzontal, de manera que el conjunt prenia la forma d’una forca, d’on es penjava un llum de cuina, dit també de ganxo, i per tal que el vent no l’apagués s’emparava amb un cabàs. La castanyera, asseguda, tenia al seu davant un fogó on hi cremaven les estelles i encenalls. En aquest fogó eren torrades les castanyes, mitjançant una gran paella de ferro amb forats o un filat de filferro, i com que les flames del foc llepaven les castanyes per tots costats, les feien tornar negres.

 

Amb l’invent dels fogons anomenats de "copa" i la substitució de la llenya pel carbó, es va perdre el tipus tradicional de les castanyeres i amb ell també les castanyes tan ben torrades.

 

A l'actualitat, si bé no hi ha castanyeres, a l'època de Tots Sants es poden trobar parades de castanyes torrades en diversos punts de la ciutat, moltes d'elles portades per gent jove, sobretot estudiants, que troben en aquesta activitat la possibilitat d'obtenir uns beneficis econòmics durant uns dies.

 

Fins fa uns anys, la castanyera era un personatge típic que es podia trobar pels carrers dels nostres pobles des dels volts de Tots Sants fins ben a prop de Nadal. Les castanyes es venien torrades, ben calentes i embolicades en paper. Per mesurar la quantitat de castanyes que hom volia adquirir s'utilitzaven torretes.

 

Per si una tempesta ens sorprengués, és convenient portar sempre un impermeable, que pot ser tipus capelina o anorac. En el primer cas, el volum ocupat a la motxilla serà mínim, així com també el pes, però cal tenir en compte que s’hi plou durant força estona, la capelina no ens permet cap tipus de transpiració. Els anoracs, en canvi, tot i ser més farragosos poden disposar del teixit de membrana, amb la qual cosa solventem aquest inconvenient.

 

Hi ha més coses que hi haurem de dur a la motxilla. L’aigua és indispensable, i val més que ens en sobri que no pas que ens en falti. Això sí, convé calcular-la bé, que tot pesa. A la motxilla també convé que hi portem una lot, ja sigui de mà o frontal, molt més pràctica; un mapa de l’itinerari que volem seguir, una mica de menjar ben energètic, una petita farmaciola i, és clar, el mòbil, que en cas d’accident serà el recurs que acabarem emprant, ja que, encara que no disposem de cobertura, el número d’emergències 112 sempre admet resposta. Si estem gaire lluny de casa o del cotxe, també és recomanable portar un joc de mitjons de recanvi i, fins i tot, una samarreta.

 

A partir d’aquí, podem anar sumant molts altres accessoris a la bossa que ens seran de gran utilitat si la nostra excursió ja es converteix en una travessa. Ulleres de sol, crema de protecció solar, pals per caminar, una brúixola, uns binocles... és clar que sempre cal contemplar el pes que acabem traginant. Tot i així, el material de muntanya ja està pensat per ser força lleuger, així com per exemple els mateixos pals, que avui dia són d’alumini i poden garantir, alhora que una bona suspensió, un pes mínim.

 

I de totes totes, d’allò que no ens podem oblidar és de la única cosa que no ens podem posar a la bossa: cal consultar la informació meteorològica per tal de tenir les mínimes sorpreses i poder gaudir de l’excursió i, si el bon temps no està assegurat, com a mínim ja sabrem quin és l’equipament addicional que haurem d’agafar o cap a quin sector podem desviar el nostre recorregut.